Assistlegal

En altres cultures el judici públic contra l’infractor està integrat en la ciutadania de tal manera que la recriminació o fins i tot la delació de conductes antisocials són actituds ben valorades. Aquí no. Qui de nosaltres recrimina el noi que es cola als transports públics o bé aquell que es vanta de no pagar els seus impostos? Reconeixem-ho: gairebé ningú. Aquí el compliment estricte de les lleis que ens donem no està èticament interioritzat, no constitueix un valor pacífic que ens honora en les relacions personals. El delator -el xivato- sempre ha estat mal vist, associat amb un caràcter feble, mesquí, i pusil•lànime, tot i que aquesta actitud exigeix més aviat un punt de valor i d’enteresa del que no anem sobrats.

En tenim un exemple en la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, contra la morositat. En la primera llei es van marcar els terminis màxims de pagament en transaccions entre empreses, però deixant la porta mig oberta a la possibilitat que les parts pactessin terminis diferents. Com que ha estat impossible que l’administració i les empreses –sobre tot les grans- acceptin espontàniament acords legals, el legislatiu ha pres una determinació greu, encara que necessària: ha inhabilitat els ciutadans per disciplinar els seus propis interessos, suprimint la possibilitat de pacte entre les parts, i ara els terminis màxims de pagament (30 o 60 dies) són obligatoris per a tothom.

Insisteixo, per a tothom. L’altre dia em consultaven si la normativa obliga també el sector editorial, car hi ha qui pretén que n’està exclòs per la disposició addicional segona de la darrera llei 15/2010. Aquesta disposició faculta el Govern a establir reglamentàriament un règim especial per a les empreses de distribució de llibres, però tanmateix aquest reglament encara no existeix i, per tant, de moment les empreses editorials han de respectar els terminis pagament generals. A més, si anem a la tramitació de la norma, trobarem que en el Senat CiU va proposar com a esmena a la Llei un règim especial només per al sector de venda al detall de llibres, donada la seva alta rotació i la pràctica habitual de distribució en règim de dipòsit. Aquesta esmena va derivar en l’actual redactat més ampli, però segueix referint-se només a la distribució de llibres i en cap cas afecta el sector d’arts gràfiques, tant important a casa nostra.

Abundant en la mateixa idea, hi ha altres modificació rellevants de la llei contra la morositat: la primera ha estat establir que els terminis de pagaments es comptaran a partir de la data de lliurament de la mercaderia i no de la factura. L’altre incorporació destacable és la possibilitat de fer denúncies anònimes de clàusules abusives o pràctiques contràries a la llei en matèria de terminis màxims o interessos de demora, mitjançant la intervenció d’entitats representatives com per exemple les patronals o les cambres. Mig any desprès d’aquesta modificació, però, son comptades les denúncies que arriben a les entitats representatives, la qual cosa posa en evidència com ens costa d‘assumir la norma com a obligatòria i a la vegada moralment defensable (opinio sive iuris necessitatis). Tampoc no hem d’oblidar que el desequilibri patit per les petites i mitjanes empreses fins ara ha estat secular i per tant serà difícil de canviar. En tot cas, ja que per fi tenim la norma, exigim-ne l’aplicació i no dubtem en defensar els nostres drets fins que la repetida llei no calgui perquè ja formi part de les nostres tradicions el pagament de les factures en terminis lògics.